Máscara
Oli sobre tela
61 × 50 cm

Ens podem referir a la pintura des de tants punts de vista com siguin les seves maneres d’arribar fins a nosaltres. De manera que si hi ha qui s’hi refereix des de l’anàlisi dels colors, les formes, les icones i la seva composició també hi ha qui ho fa des de l’àmbit de la semiòtica de la imatge, la substància dels seus elements històrics o socio-antropològics, la manera de combinar amb la tapisseria dels seus sofàs o el color de les parets, dient que veuen en ella allò que ningú és capaç de demostrar, preguntant-se sobre allò que els suggereix i el poc o molt que, a partir d’això són convidats a reflexionar o pensar en res de tot el que s’ha dit al considerar que la pintura és la seva única raó de ser així com també la d’existir en aquest món on vivim. Per les raons que siguin.

Format entre Barcelona i Conca, Segismon Vilarasau és un artista el qual la seva pràctica pictòrica se centra en l’aspecte narratiu i figuratiu d’una experiència personal capaç de trobar a la literatura el reflex d’allò que, per ell, representa aquest llenguatge, un acte no exempt d’intencionalitat i a través del qual es fa palès la condició espacial i temporal en base a la qual esdevé la seva pintura.  És per aquest motiu que, més que un reflex d’allò que veu, la seva és una obra que remet al significat d’allò que s’alça davant dels ulls de qui es pregunta per la història de la pintura, la manera com es materialitza i l’aspecte figuratiu amb què s’acobla a la seva història personal com, perquè no, a la de cadascun de nosaltres.

Vaig saber de l’existència de Segismon Vilarasau a través d’un amic pintor que em va parlar del seu record amb una gran admiració. Em va dir que van coincidir a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, que vivia al marge no només de la ciutat, que la seva obra era tan bona com estranya , que era el fruit d’una mà sàvia, una tècnica depurada, un gran poder de convicció i una destresa sense parangó i que, situant-se en l’estela d’allò que es coneix com a figuració, les seves eren obres que de figures no tenien gairebé res. Haig de confessar que amb aquests ingredients i altres paraules que, per suposat, no eren aquestes, poc o res podia imaginar en relació a l’obra d’aquest artista.

Amb la finalitat de dilucidar aquest enigma, vam concertar una visita per veure’ns al seu estudi d’Alacant.  El galerista, l’artista i jo. I va ser arribar al seu espai per veure que davant nostre no es trobava qualsevol, sinó algú que, al marge de la seva veu, ens parlava d’allò proper amb la distància que es requereix, d’allò aliè amb una proximitat que gairebé es toca, de les coses que son sense que ho semblin i d’allò que amaga una aparença quan del que es tracta és de mostrar quelcom. En el seu cas, el desig de fer de la seva pràctica pictòrica aquella acció a la qual ens hem referit i que és justament la que mou al pintor a reflectir el que construeix amb les seves pròpies mans. Allò que munta l’artista perquè el mode com ho veu sigui el que ens remeti a l’acció a través de la qual tot neix a la seva obra, es desenvolupa, evoluciona i mor. No en va un dels temes al qual recorre amb més assiduïtat radica en qüestionar la validesa de la pintura -començant per la seva pròpia- sotmetent la tela a tot tipus de proves per dialogar amb la fragilitat del seu suport. Aquell sobre el qual el pintor estampa la seva visió del món per trivial que sembli.

Per això no és intranscendent que el títol d’aquesta exposició es resumeixi en una sola paraula: tèxtil.

Sobre teles i els seus possibles usos és sobre el que versa aquesta exposició de Vilarasau. No es tracta d’una lliçó de confecció sinó d’una pura i simple prova de foc entorn a la resistència d’aquest material. Una mena d’apologia a la capacitat d’una tela per amagar entre els seus plecs la simplicitat d’un bodegó o la progressiva  desaparició d’un cos. Una mena d’apologia a la capacitat d’una tela per imprimir allò que cega els nostres ulls a través d’una acció del temps, la història que és capaç de suscitar, la potència de la seva materialitat o el cabal d’associacions que l’artista és capaç de recrear amb només allò que té a l’abast o allò que surt a buscar encara que sigui a l’aire lliure.

Més que com a sentències, les seves son obres que reactiven idees. Punts de referència sobre una tela que, més que una il·lustració, es diria que tenen vida pròpia. O que viuen per sí mateixes.

Com la imatge que l’artista intenta atrapar en tot moment. Tot i la fragilitat de tota imatge. Tot i la fragilitat de qualsevol tela.

 

Frederic Montornés

Piràmide i plàtan
Oli sobre tela
50 × 61 cm
Bodegó a contrallum
Oli sobre tela
92 × 65 cm
Contenidor verd
Oli sobre tela
50 × 61 cm
Cotxe entelat
Oli sobre taula
28 × 36 cm
Bates
Oli sobre tela
50 × 61 cm
Pinces planxa
Oli sobre tela
65 × 81 cm
Bodegó infinit bis
Oli sobre tela
40 × 50 cm
Màscara 3
Oli sobre tela
81 × 54 cm